Estupendu !!!

DE SENTIMENTS I VIDEOJOCS.

2010-09-17T07:11:00.001-07:00

Hola, sembla ja que fa una mica des de la ultima vegada que vaig decidir escriure quelcom i “clavar-ho” a aquest blog. No es que no hagin passat coses dignes de compartir i comentar sinó que hi ha hagut dos motius principals per a no ‘blogejar’ res: per un canto els deures quotidians (feina, família, altres coses i mes feina) i, d’altra banda, la mandra. Permeteu-me doncs, anar a lo que volia dir:

Fa cosa d’un mes, mes o menys, que varem adquirir una PlayStation 3 (per als “enteradillos” es la de 120G). Aquesta adquisició no va ser producte d’un caprici espontani sinó, d’un caprici gestat (ja feia temps que la idea rullava però no acabava de complir-se). Vam (vaig)fer una mica de recerca primer i no em vaig acabar de convèncer aleshores (fa cosa d’un any potser que vaig començar a pensar-hi).

El problema principal no eren les peles ja que teníem uns ‘vales’ que ens van donar el dia de la nostra boda que s’estaven ‘morint de risa’ i, ja que no podíem (o volíem) comprar res mes al lloc dels vales, vam pensar millor comprar aquesta merdufia ara que a lo millor ens caducaran o els perdrem (els vales). L’altra raó que va impulsar comprar la consola va ser que l’aparell de DVD s’havia ‘ascacharrat’ i no en teníem cap altre, així doncs, vam pensar que mataríem dos ocells d’un tret. Un altre factor afegit es que pots veure, entre altres, Internet i la BBC “online” també -per quan ens perdem EastEnders (Gent del Barri)-. Ara be, aquesta ultima raó, a dir veritat, no la vaig saber fins que vam adquirir la PlayStation...

Be, així doncs, un cop amb la consola a les meves mans, nomes em va faltar comprar un parell de jocs: Un de matar ‘a saco Paco’ (Call of Duty ‘World at War’) que va molt be per combatre no nomes l’enemic sinó l’estrès i, l’altre de conduir ‘a saco Paco també’ amb el que també pots matar molta gent a la vegada (Grand Theft Auto 4 – Liberty City). Em vaig comprar un tercer joc però va resultar ser caca de la vaca i el vaig donar (quina merda de joc redeu!).
Ara vaig al que m’ha portat a escriure un altre cop:

Quan vaig comprar-me (de segona ma) el Grand Theft Auto 4, es perquè ja havia jugat abans al Grand Theft Auto 3 i m’havia agradat molt. La combinació ‘condueix com un boig’ amb ‘mata tot el que et sortí dels collons’ va resultar molt satisfaent (com a teràpia antiestres mes que res). Aquesta satisfacció es el que anava darrera quan vaig comprar aquest joc.

Si, i dic anava perquè la cosa no ha acabat de ser com el que jo em pensava... hi ha aparegut un nou element a aquesta equació que jo no m’hagués imaginat mai possible:El remordiment. Aquest factor va aparèixer fa un parell de dies i no, no per les hores perdudes davant de la pantalla matant tota mena de gent en contes d’estar buscant la cura contra el sida. No. El remordiment va aparèixer quan vaig matar ‘per accident’ un personatge que, en el fons del meu cor, no volia matar...

Que? Com? Qui? Per que? “Mande”? Possiblement us preguntareu. Si, el primer sorprès vaig ser jo mateix. Desprès de tota una retaila de cotxes robats; gent atropellada; policies cosits a trets; taxistes acribillats... em vaig trobar virtualment empenat desprès de matar en Dwayne.

Havia estat ‘treballant’ per un altre pavo (que em sembla recordar es feia dir Playboy X – ja veus tu quins noms: no es poden dir Pau, Miquel, Lluis o Joan – ara que ben pensat no s’ajustaria tampoc gaire al prototip de macarra del Bronx, raca negra, una mica de músculs, mes or al coll que L’ema a (el del “Equipo A”) trencaria tot “l’ambient’ si t’hi tinguessis que adressar com a Joan Ramon). Doncs be, aquest Playboy X em tenia tot el dia d’aquí cap allà fent encàrrecs: que si ara mates a aquest; que si ara robes aquest cotxe; que si esto i lo otro. Era un tio molt pallissa. Un dia, de bones a primeres, em demana que mati a aquest Dwayne. A mi no em va fer gaire gracia ja que em ‘queia be’ aquest pavo. Havia ‘simpatitzat’ amb la seva causa. Així doncs em va deixar de mal cos. . .

No estava tot perdut ja que, mira com son les coses, immediatament desprès d’aquest encàrrec, el Dwayne em va demanar que em carregues al Playboy X. O sigui, que era o carregar-se’n un o l’altre. Si: es clar: si un em queia tan malament i l’altre tan be, com es que vaig liquidar (ja parlo amb l’argot de criminal) al que em queia be?

La cosa va anar així: Vaig tenir clar que em volia carregar al Playboy X des del moment que em va demanar matar al Dwayne (inclús abans i tot, però no podia ser...). Així doncs vaig intentar matar-lo però no aconseguia passar-me la pantalla així que, mira com son les coses, abans de ‘plegar veles’ vaig dir-me, a veure com seria intentar matar al Dwayne? Va ser tan fàcil que, no m’havia donat conte, el pavo ja estava mort (el vaig disparar a ‘crema-roba”) amb la mala pata que no vaig poder tirar enrere perquè es va gravar directament (sense donar-me la opció a rectificar).

Quin mal rotllo, i, per a postres, el “payaso” del Playboy X desprès em deixa a parir dient-me que soc un “cabronas” per carregar-me a aquell pavo, perquè havia estat el seu mentor i que si no feia falta... Si m’ho havia demanat ell!! . Quines coses!!!

El mal rotllo ve perque el tio, el Dwayne, no va oferir quasi be resistència comparat amb el malparit que va sobreviure. Quan vaig anar pel xulo-putes Playboy X, hi havia un fotiment de tios armats fins a les dents, però, quan vaig anar per l’altre, nomes hi havia un pobre desgraciat amb un bat de beisbol (al qual li vaig volar el cap amb un Kalaschnikov) i desprès el Dwayne, que a dir veritat, no va oferir gaire resistència. (Ara em pregunto si es que va intentar dir-me alguna cosa o negociar... la veritat es que no li vaig donar temps. La retallada el va callar per a sempre – un altre cop jerga criminal).

Ara, amb aquest remordiment, em pregunto, si com jo, hi hauran altres persones que s’hagin vist en la mateixa situació, que comparteixin els mateixos sentiments: pena, ansietat, culpa, remordiment... perquè em nego a pensar que jo hagi estat l’únic cabronas que es va carregar al Dwayne en tota la historia d’aquest joc.

Es possible que tothom hagi optat pel camí fàcil i carregar-se a aquest gàmmarus en contes del malparit del Playboy. No, no crec. També em nego a pensar que sigui l’únic amb remordiment. Aleshores, ha d’haver-hi alguna associació, grup, pagina web, blog o agrupació per donar suport als ciberlamentats. Com es diu aquesta pagina web: www.mhecargatalDwayneiemsapgreu.com?; www.novalialapenamatarloperqueeraunbontio.es?; www.perquehovaigfersinoemvaoferirresitenciaalguna.org?; hi ha alguna agrupació que es digui: “Associació de Suport pels Ciberassasins d’en Dwayne?”; “Agrupació D’Ajuda a Sicaris de Videojoc?”. Qui em pot ajudar aquí? No se que fer. Les opcions que m’han ofert fins ara no m’agraden (Deixar de jugar i fer les coses que s’han de fer que ja soc massa gran). Si tu et sents identificat amb el que he explicat: manifestat! Fes-nos-ho saber! No estàs sol!!!

Ajut si us plau. Ajut!!!

Un ciber-mamo

2009-09-23T14:04:00.001-07:00

Su;ernene

2009-09-23T14:02:00.000-07:00

Breaking News
Pope Benedict 'Will Visit Britain In 2010'
Indonesian woman gives birth to 8.7 kilo boy
7 hours 2 mins ago
Buzz Up!
Print Story
An Indonesian woman has given birth to an 8.7-kilogramme (19.2-pound) baby boy, the heaviest newborn ever recorded in the country, a doctor said Wednesday. Skip related content
Related photos / videos
The baby (right) is 62 centimetres long and was born by caesarean section Enlarge photo
The baby, who is still unnamed and is 62 centimetres (24.4 inches) long, was born by caesarean section Monday at a public hospital in North Sumatra province, a gynaecologist who took part in the operation told AFP.
"This heavy baby made the surgery really tough, especially the process of taking him out of his mum's womb. His legs were so big," Binsar Sitanggang said.
The boy is in a healthy condition despite having to initially be given oxygen to overcome breathing problems, the gynaecologist said.
"He's got strong appetite, every minute, it's almost non-stop feeding," he said.
"This baby boy is extraordinary, the way he's crying is not like a usual baby. It's really loud."
The boy's massive size was likely the result of his mother, Ani, 41, having diabetes, Sitanggang said.
She had to be rushed to hospital due to complications with the pregnancy, which had reached nine months. The baby, her fourth, was the only child not delivered by a traditional midwife.
When a diabetic mother's glucose level is high during pregnancy, the baby can receive too much glucose and grow too large, according to the American College of Obstetricians and Gynaecologists.
Indonesia's previous heaviest baby, weighing in at 6.9 kilos, was born in 2007 on the outskirts of the capital Jakarta, according to the Indonesian Museum of Records website.

DIARRA YA ES BLANCO

2008-12-21T14:14:00.001-08:00

MENTIRA!!!!

(A mes, el nom no ajuda...

per cert, us heu donat conte dels noms que tenen alguns jugadors de futbol. N'hi ha un altre que es diu Kaka. Et preguntaras, perque agafen Diarra i no agafen Kaka. Suposo que aquest ultim deu ser una mica mes 'solid', no? De qualssevol de les maneres el que si que us podeu esperar es joc brut!

La Liga - Lassana Diarra ya es blanco
Eurosport - dom 21 dic 21:36:00 2008
El Real Madrid ha llegado a un acuerdo total con el francés Lassana Diarra y su fichaje por el equipo blanco ya es oficial y será prensetado este lunes a las 13:00 horas. Los blancos pagarán 20 millones al Portsmouth y el internacional galo firmará por cuatro temporadas.

2008-07-23T15:42:00.002-07:00

Sin palabras

APANYA CAMPION 2008

2008-06-30T08:01:00.000-07:00

Apanya campions!

Quina passada! Quina alegria! Quina felicitat! Quina barreja de sentiments! Per fi ho hem aconseguit. Som campions d’Uropa. Campions de furngol urupeu.

I es que ja era hora: han tingut que passar 44 anys abans que ens toques algo. Ja esta be!. Pero ara ja es historia i som els mes millors d’Europa. Que encara no del mon pero com si ho fossim. I ens hi podem considerar (ja posats).

I es que despres d’un paperas que em fet: inbatuts: com un torbellinu!! Hem arrasat a tothom: als suecs, als italians (quin patir i quina bona digestio!!) i als rusos dues vegades entre d’altres, el millor punt i final va ser berenar-nos als alemanys.

I mira que quina por; que quina fama i quin curriculum que portaven a les espatlles a mes de lo gansos que eren. Que els pobres chavalets semblaven Picachu i companyia al costat d’ells (No juegue con eso chico, no vei que zon mu mayore y zu van a hase danyo? – dirien les seves mares a mes tendra edat). La colla de’n Guengaima (o com es digui) debia pensar: als aspanyols mo’ls menjem com frankfurts.

I no va ser aixi: prou sort varen tenir amb els turcs pero, tal i com dicen els manyos, no tots els dies s’apareix la Verge. Malgrat sembla que si que s’hi debia abocar un parell de vegades que varem tenir un gol quasi cantat (digue-li al pobre del Senna- que li va passar de llarg la pilota pel devant tant depressa i fugas com un taxi per la Gran Via).

I mira que hagues estat be que el Senna hagues marcat un gol definitiu. Als alemanys els hi hagues sentat com un laxant. En particular al capoll del Ballack, que vare demostrar que no val el que van pagar per la seva fitxa. Molt cridar i esgatussar pero al final res. El qualificatiu mes adhient que se’m passa pel cap es el de Chulillo-Lloret-De-Mar.

Pero bueno, campions: si. Celebrat i recelebrat. I aquest sentiment de benestar que t’omple el pit a manera similar de quan estem enamorats. I, si de sobres no s’ens ocurriria fer com a les pelicules ‘kikes’ de cridar-li a tothom ‘Estic enamorat, estic enamorat!” no ens sembla, d’altra banda tan disbartatat el buscar somriures complices amb els que ens trobem i dir; quin partidas eh? – Si, si campions d’Uropa tu! I gaudir d’uns moments de orgull que ja de tant temps negats que semblava part indiscutible ja,del carácter nacional.

I quin triomf mes propi; mes d’aquí. Perque quines cares podien ser mes familiars que les dels nanos que van guanyar ahir: Puyol (que qui no el conegues podria confondre’l pel que ens porta les pizzes el dissabte a la nit); Cazorla (que amb aquella pinta de pardillo podria pasar pel fill de l’alcalde de Pedradas del Cura, Albacete); Iniesta (l’aprenent de la tintoreria de la cantonada) o el Guiza, que a qualsevol moment pot confondre’s pel tio que ens va portar una racio de chipirones en contes de las patatas bravas que hemos pedio hase na hora). I per a postres el nen de del entresol segona (El Xavi) ha estat nomenat millor jugador d’Europa.

I si: quina alegria mes gran. Sembla que els sol brilla mes i que l’aire esta mes pur. I sembla que ja no importi com puja la gasolina; el preu de la vivenda; la situacio laboral, res! Ja no importa res… perque som campionns d’Europa!

Gracies futbol i gracies tele. Gracies teletienda i gracies testimonis de Jehova que piqueu a la meva porta. Tant me fa tot ja: perque som campions d’Europa!!!!

CACAFE

2008-04-12T06:02:00.000-07:00

Benvolguts amics,

Segur que mes d’una vegada us haureu preguntat fins quin punt pot arribar la subnormalitat d’algunes persones. Si te algun tipus de limit.
Especialment quan parlem dels adinerats (o rics).
Sembla que no passi un dia que podem passar sense noticies d’alguna drujeria per part dels famosos (la major part rics!).
Posem per ejemple les continues subnormalitats de la Paris Hilton o la mes recent extravagancia que vare portar el divorci del Paul MacCartney (o Maca – com li diuen al seu poble).

El fet que aquesta vegada m’ha portat a pronunciar-me es la noticia que vaig llegir ahir i que tractaba del cafe mes car del mon.
Jo, com a aficionat al cafe, vaig parar-me uns minuts a llegir l’article amb la finalitat de adquirir nous coneixements en aquesta area. Quines son les qualitats que fan d’un cafe el millor del mon? (en vaig preguntar); sera la temperatura del lloc on creix?; sera la humitat?; sera el terreny i els minerals sobre el que es cultiva?; sera el Grau d’incidencia del sol?; que sera, sera? (vaig pensar)

Totes les meves preguntes varen trobar resposta. Per a la meva sorpresa, no eren cap dels factors ja anomenats, no!
Per treure-us de dubtes i estalbiaros el mateix descontent i decepcio meves us resumire de que es tracta:
Aparentment el cafe es una varietat prou comu i que es cultiva a Indonesia. (jo tambe m’esperava un pais de Sudamerica: Colombia o Brazil al menys). El que passa alesHores es que, per les rodalies on es cultiva aquest cafe, hi viu un tipus de gat (anomenat gat de Algalia –que, malgrat el seu nom, no te res a veure amb Asterix ni Obelix) al que li agrada el cafe. (A l’article no s’especifica si el gat treballa de nit i necesita estar despert per moltes hores ni tampoc s’especifica si el cafe se’l pren sol o amb llet i un croissant).

Be; doncs el que passa es que aquest gat, com sibarita que es; li agrada aquest tipus de cafe del que pren els millors grans (chupate esa Juan Valdes!!!) i, despres del proces biologic de la digestio, els expulsa amb la seva caca. (ingestio, digestio i cagacio – em sembla que es el nom tecnic dels tres processos ).

Aqui es quan arriben els listillos de turno amb sacs, cubells i bolses del PRYCA i arropleguen tanta merda de gat d’Algalia com poden i despres la venen a preus d’escandal.
La caca pero es procesa (suposo) deixant nomes els grans de cafe. Aqui es on surgeixen, entre d’altres, les seguents preguntes:
Qui s’encarrega en separar caca de grano o grano de caca? (hi han ‘professionals’ d’aixo? Si es aixi: com se li diu al profesional separador de caca?; o, acas simplement son ‘jovenes sin experiencia’ els que ho fan despres de un curs de formacio de 3 dies (no pagat)?
Agafen nomes els grans de cafe o tambe agafen, per ejemple, trosos de peix que el gat hagi menjat per fer despres Sushi?
Posa en el paquet ‘lavado’? Hi ha la modalitat de ‘Instantaneo?’ (en aquest cas seria directament del cul del gat cap al casso?)

I si, suposo que despres de llegir l’article i veuren’s assaltats per totes aquestes preguntes i mes no podem dubtar ni recular al blandir als rics i adinerats que es foten una d’aquestes tasses de cafe de subnormals profunds. Perque , a fi de contes, nosaltres, els pobres, quan volem menjar merda anem al MacDonalds (i no ens costa 80 euros la tassa!).

(Si voleu veure l'article aqui el trobareu:

http://www.expreso.com.pe/edicion/index.php?option=com_content&task=view&id=22937&Itemid=36

EMBOSCADA AL PAPA MOVIL

2007-06-07T09:35:00.001-07:00

No se si n'estareu al corrent del que va passar fa cosa d'un parell de dies en una de les visites que fa el Pontifice. Aparentment, un pavo l'estava esperant darrera de la barrera per intentar saltar contra el papa-movil i fer Deu sap que.

No cal ni dir que el pavo no nomes no ho va aconsseguir sino que es va endur una pallissa per part de la guardia personal del papa (guarda papal?) i per algun policia que estava per alla i que, veient la gatussa, es va apuntar a ultima hora a donar quatre gleves i uns cops de peu a les costelles del pobre desgraciat.

I es que pobre desgraciat son els qualificatius que mes li escauen despres d'intentar similar proessa a pelo. Perque, tambe sembla ser, que el pobre desgraciat no portava ninguna arma de cap tipus ni plan estudiat. Tot apunta que va ser una accio improvisada amb l'excitaciment del moment.

El resultat de tot va ser un Papa iless (mes que iless, ni traumatitzat tant sols, el Papa no es va ni enterar de la gatussa que va donar lloc darrera seu) i, tambe, que al pobre desgraciat l'internessin a un hospital psiquiatric (un manicomi per a ser mes precis).

I em pregunto jo si es aquest el tractament estandard per penjats que es tiren a pel contra Papa Movils? I, a part d'aixo, quins ulteriors motius podia tenir. Era potser una mania que tenia el pavo de tirarse contra tota mena de vehicles de gent famosa? (S'havia tirat abans contra la limousina de Brad Pitt o, encara millor, contra el Bat Movil (d'en Batman es clar?). Aixo es quelcom que no sabem i no sabrem fins que acabi la tercera ronda d'electroxocs que el pobre desgraciat ja deu tenir en agenda. . .

Pero, si a la fi i a la cap l'home no tenia cap arma ni plan preconcebut, no podria ser que fos totalment inocent? Si, inocent!!!

La meva teoria es que el pavo, despres de deixar a la seva mare a la perruqueria, s'havia trobat tot de sobte amb una multitud de gent que havia anat a veure al Santissim. La cosa es va complicar quan, de lluny, de sobte es va donar conte de un guardia que estaba a puntissim de posar-li una multa al seu cotxe, el ticket del qual havia caducat feia un quart d'hora...

Confiat que amb un bon sprint podria arribar a temps d'evitar-ho, de no ser que entre ell i el seu cotxe estava la desfilada del Pontific. La resta ja la sabeu: pallisa i cap al manicomi.

Proveu clickar aquest enllac: http://www.theglobeandmail.com/servlet/Page/document/video/vs?id=RTGAM.20070606.wvpope0606